dijous, 22 de desembre del 2011

PERSONATGES DE HAMLET

En aquest fragment de l'obra apareixen tres personatges que corresponen a la reina Gertrudis, Poloni i el rei Claudi. Encara que en els seus diàlegs es nombren també a Hamlet i Ofèlia.
POLONI: És el pare de Laertes i Ofèlia i un amic de Claudi.Per ordres del Rei, té ha d'espiar la conversació de la reina i Hamlet. És un personatge ridícul. Hamlet es burla en diverses ocasions d'ell. En algunes escenes fingint-se boig davant d'ell i, en unes altres, burlant-se de les seues idees del teatre. Per desgràcia, Hamlet va escoltar un soroll, clavà una espasa a la cortina i el va matar. 

GERTRUDIS: és una dona conscient del deu poder i influència. A les poques setmanes de casar-se amb Claudi ja li és infidel. Per aquest motiu representa la lleugeresa i la infidelitat. Hamlet i l'espectre qualifiquen aquest matrimoni d''incestuós'. En aquest personatge Shakespeare recull un tema candent al segle XVI, ja que l'Església ho castigava severament, Gertrudis funciona com a desencadenant, però es carrega d'un esquinçador patetisme, dividida entre l'amor del seu fill i pel segon marit. El fet que ella no puga veure l'espectre representa la seua ceguesa moral. Demostra tindre indepèndencia crítica morint per no sotmetre's a l'ordre del seu marit quan li prohibeix beure de la copa enverinada.

REI: Claudi és un personatge complex que desenvolupa diversos papers: assassí i germà del pare de Hamlet, cunyat i marit de la reina, oncle i padrastre de Hamlet i monarca. Representa així el cap de família i de l'estat. És un personatge molt elaborat. Per una part és cortés ocupant-se dels assumptes polítics. Però al mateix temps és un assassí, espia a Hamlet i beu massa. Constitueix el desencadenant de la tragèdia. Encarna l'ambició, la traïció i la falsedat, a més és incapaç de penediment, encara que ho desitge. Amb la seua reacció s'aconsegueix un nivell de tensió màxim, ja que es posa de manifest la seua culpabilitat. És el malvat al qual s'ha d'enfrontar l'heroi. Però no ho és en termes absoluts, també pateix i experimenra moments de mala conciència.

HAMLET: Partint de la figura de venjador, aquest personatge és de extrema complexitat. El nucli de l'obra és la indecisió del seu protagonista, les vacil·lacions a l'hora de consumar la venjança per l'assassinat del pare. Al princep Hamlet se li imposa la venjança per a reparar l'honra familiar, encara que és contrari a la religió i la llei. Això és el que permet dotar el drama, la tensió entre el que ha de fer i les normes ètiques. El aplaçament de la vnjança fonament el drama. El personatge desconfia dels humans, ho creu tot com una falsedat i l'amor manca de sentit. Hamlet proposa l'oposició íntima entre reflexió i acció. Els duptes están presents desde el principi de l'obra. La seua funció comporta també a restablir un ordre descompost. Els interrogants constants li fan caure en una profunda amargura. Aquest sentiments desenboquen en una fingida bogeria, que fa possible l'expressió amarga i agressiva del seu pensament desenganyat. En definitiva és una mescla de despropòsits i pensaments profunds. 

OFÈLIA: caracteritzada per la seua delicadesa, la seua dolçor i el seu lirisme. És el personatge pur per excel.lència. L'encarnació de l'amor. Encara que la bogeria que pateix està vinculada amb el tracte rebut per part del seu pare i el seu germà Laertes. Ofèlia rep ordres contradictòries d'ambdós. Primer que s'allunye de Hamlet i després, l'utilitzen per a l'espionatge. La actitud de Hamlet amb ella s'esplica perque sospita que li ha traït. La seua bogeria i la seua mort precipiten les reaccions dels personatges. Malgrat tot, aquesta l'obra es conta a través de Hamlet, als personatges femenins no se'ls dona l'oportunitat de parlar d'elles mateixes.


Altres personatges secundaris:


LAERTES: és el fill fidel i el germà d' Ofèlia. Fa el paper de venjador paral.lel de Hamlet. Està cegat pel dolor i la fúria i per aixó te complicitat amb Claudi. Al final vençerà la seua part noble, però serà massa tard.

FORTIMBRÀS: fill agreujat cridat a la venjança. És un guerrer impetuós que fa homenatge a Hamlet reivindicant els seus drets com a rei. La seua presència el dota d'un aspecte heroicotràgic al final.

HORACI: és el vertader amic de Hamlet, encarna la lleialtat i és l'antagonista de Rosencrantz i Guildenstern. Horaci, al principi, no creu en l'aparició de l'esperit. Pensa que no apareixerà i que l'espera serà inútil. Ell és un estudiant de filosofia i representa també els escèptics que neguen l'existència dels esperits.

ENTERRAMORTS: són personatges còmics que aporten humor a la tragèdia. Un d'ells és més intel.ligent que Poloni o Osric. Demostra estar a l'altura amb Hamlet amb una conversa que mantenen. Tenen la funció de realitzar una burla de l'estupidesa cortesana i una lloança de l'enginy del poble pla.

GUILDENSTERN I ROSENCRANTZ: són contraris a Hamlet. Simbolitzen la deslleialtat i el fingiment. Estan al servei de Claudi. Amb ell es comporta com un bufó que fingeix estar boig per decidir la veritat eludint les preguntes dels 'seus amics'.

OSRIC: junt amb els dos soterradors, és el personatge que introdueix el contrapunt cómic a la tragèdia. Hamlet es burla d'ell pel seu llenguatge rebuscat i l'imita sense que se n'adone.

dilluns, 19 de desembre del 2011

ACTIVITAT: 5

Hamlet. Acte II - Escena II

En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient. 
 Al primer paràgraf Poloni per fer la seua parla més interessant utilitza abundanment la retòrica. D'aquesta manera hi trobem un exemple de tautologia durant tot el fragment: 'el dia és el dia (...)el temps és el temps'. Podem veure una concatenació en el segon parlament de Poloni: '...és cert. És cert...'.

continuarà...

Elsinore: el castell. 

POLONI
                              Això s'ha acabat bé.
Milord, Senyora, si us hagués d'exposar
el que haurien de ser la majestat i el deure,
per què el dia és el dia i la nit és la nit,
i el temps és temps, seria malgastar
nit, dia i temps. Com que la brevetat
és l'ànima del seny, seré molt breu.
El vostre noble fill és boig. I dic
només això, perquè cal estar boig
per definir la veritable bogeria.
Però deixem-ho estar. 

REINA
Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI
Senyora, us juro que no faig retòrica.
Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.
I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!
Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.
Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta
trobar la causa que té aquest efecte,
o millor dir: la causa del defecte,
perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.
Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;
considereu això: tinc una filla
―i fins que ja no sigui meva, la tindré―
que, per obediència i deure, m'ha donat
―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu: 
          Llegint.
"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible; però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc, aquesta...", etc. 

REINA
Això li ha donat Hamlet? 

POLONI
Bona senyora, espereu un moment.
No dic res que no hi sigui.

[William Shakespeare: Hamlet. Traducció de Salvador Oliva. Edicions Vicens Vives]

dimarts, 13 de desembre del 2011

ACTIVITAT: 4

Hamlet. Acte I - Escena I

* L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?

Shakespeare fa que el fantasma parega més real amb Horaci. A diferencia de Bernat i Marcel, aquest personatge no creu en l'existència d'espectres, ja que és un home amb estudis i intelectual. Però els seus companys li fan veure que el fantasma és real. Horaci s'acava de convencer quan l'espectre se li apareix davant d'ell, fent així que semble més versemblant.

Elsinore: una esplanada davant del castell.

BERNAT
Qui s'acosta?
FRANCESC
No, contesteu-me a mi. Atureu-vos. Qui sou?
BERNAT
Visca el rei!
FRANCESC
Bernat?
BERNAT
El mateix.
FRANCESC
Has arribat molt puntual.
BERNAT
És mitja nit en punt. Vés a dormir, Francesc.
FRANCESC
Gràcies per arribar: fa un fred que talla,
i tinc el cor malalt.
BERNAT
Què? Tranquil·la, la guàrdia?
FRANCESC
No es mouen ni les rates.
BERNAT
Doncs, bona nit. Si pel camí
trobes Marcel i Horaci, els meus companys de guàrdia,
digue'ls-hi que s'afanyin.

Entren Horaci i Marcel.

FRANCESC
Em sembla que ja els sento. Alto! Qui sou?
HORACI
Amics d'aquesta terra.
MARCEL
Súbdits lleials del rei de Dinamarca.
FRANCESC
Que tingueu bona nit.
MARCEL
Que et vagi bé, soldat.
Qui et relleva?
FRANCESC
Bernat es queda en el meu lloc.
Adéu i bona nit.

Surt.
MARCEL
Què tal, Bernat?
BERNAT
Com! Ja ha arribat Horaci?
HORACI
Només un tros.
BERNAT
Horaci, benvingut. Benvingut, bon Marcel.
HORACI
I allò, què? S'ha tornat a aparèixer, aquesta nit?
BERNAT
Jo no he vist res.
MARCEL
Horaci diu que és fantasia nostra;
i, pel que fa a l'espectre, que nosaltres
hem vist dues vegades, no s'ho creu.
És per això que l'hem portat aquí
a vigilar tots els minuts d'aquesta nit,
perquè, si ressorgís l'aparició,
ell pogués creure els nostres ulls, i li parlés.
HORACI
Bah, bah, segur que ja no torna.
BERNAT
Seu un moment,
i una vegada més t'assaltarem l'orella,
per més que estigui tan fortificada
contra el que hem vist les dues nits passades.
HORACI
Au, doncs, seuré i escoltaré
tot el que em vulguis dir.
BERNAT
L'última nit,
quan l'estrella a l'oest de la Polar
feia el seu curs il·luminant el cel,
on ara brilla tant, Marcel i jo mateix,
quan tocava la una...

Entra l'espectre

MARCEL
Calleu, calleu! Ja ha tornat a venir!
BERNAT
En la mateixa forma del rei mort.
MARCEL
Tu que has estudiat, Horaci, parla-hi.

BERNAT
No trobes que és igual que el rei?
Fixa-t'hi ara, Horaci.
HORACI
S'hi assembla molt. Tremolo
de sorpresa i d'espant.
BERNAT
Potser vol que hi parlem.
MARCEL
Fes-li alguna pregunta, Horaci.
HORACI
Qui ets tu, que envaeixes aquesta hora de la nit
i usurpes la figura noble i valerosa
amb què la sepultada majestat de Dinamarca
solia caminar? Parla'm, en nom del cel.
MARCEL
S'ha ofès.
BERNAT
Mireu, se'n va majestuosament.
HORACI
Queda't i parla. Et conjuro a parlar!

Surt l'espectre.

MARCEL
No et pot dir res. ja se n'ha anat.
BERNAT
Què, Horaci?
T'has tornat pàl·lid, i tremoles.
Te n'adones, que no era fantasia?
Què en penses, ara?
HORACI
Juro per Déu que, sense el testimoni
sensible i veritable dels meus ulls,
no m'ho hauria cregut.

dilluns, 5 de desembre del 2011

ACTIVITAT: 3

Ser o no ser Shakespeare?

  • Ja deus saber que alguns estudiosos dubten que fóra William Shakespeare l'autor de les 37 obres teatrals atribuïdes i dels seus coneguts sonets. Explica breument les tres teories que tenen més adeptes.
En 1920 el l'escriptor anglés J. Thomas Looney va plantejar la posibilitat de que l'autor de 'Romeo y Julieta' fóra Edward de Vere. Aquestes sospites han sigut portades al cine fa poc amb 'Anonymous', ací us deixe el trailer:



Roland Emmerich ha volgut portar a la gran pantalla la polèmica que envolta l'autoria de Shakespeare. A més de l'aristocrata nombrat anteriorment, hi han experts que citen la posibilitat de que siga el filòsof Francis Bacon. En la pelicula apareix també el Duc de Oxford com a candidat.
Christopher Marlow es troba dins dels duptes, ja que hi ha una teoria que defen que no va morir en una taberna al 1593, sino que se'n va anar a França i escriguè allí les obres.

Delia Bacon va ser la gran defensora de Francis Bacon (no estaven emparentats). Ella defenia que aquest senyor escribia amb un còdic cifrat. Inclús va demanar obrir la tomba del filòsof per comprobar si duia manuscrits per comprobar-ho. Mark Twain va continuar amb aquesta teoria obsesionat amb la suplantació de la personalitat i els pseudonims, ja que Delia Bacon va acabar en un psiquatric.

Encara que el el Duc de Oxford tenia més seguidors. Looney escrigué en 1920 un llibre on identificava com autor a l'aristòcrata. Deia que l'escriptor de eixes obres debia ser un home educat, coneixedor de lleis i finances, de música etc. Inclús Freud estava convençut d'aquesta teoria. Però després d'això aparegueren rumors que verificaben que el Duc de Oxford era fill de la reina Isabel I, i es va convertir en una teoria conplicada i extravagant.

En resum, Shakespeare era un home poc format i pareix ser que no haguera sigut capaç d'escriure les magnifiques obres que se li atribueixen, arribant a convertir-se en un icon de la literatura mundial. La seua vida poc documentada no ajuda a esbrinar la veritat sobre aquest assumte. Només hi han diverses teories que potser mai es puguen certificar totalment. Mentres els especuladors segueixen fent proves.