Activitat:7

Madame Bovary. Segona part. Capítol 12

• Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama. 

Mai la senyora Bovary no havia estat tan bella com en aquella època; posseïa aquella bellesa indefinible que resulta de la joia, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinó la conjugació harmoniosa de les circumstàncies i del temperament. Les cobejances, els disgustos, l’experiència del plaer i les il·lusions, que conservava sempre fresques, l’havien anada desenvolupament gradualment, tal com la pluja, el fem, els vents i el sol fan amb les flors, i ara s’esbadellava esplendorosa de plenitud corporal. Tenia les parpelles que semblaven fetes expressament per a la llargada dels seus esguards amorosos, i mentre les ninetes hi desapareixien a sota, un buf fort li eixamplava les cavitats del nas i aixecava el racó carnós dels llavis, ombrejats per un borrissol negrós que la llum posava de relleu. No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clatell; els cabells s’enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l’adulteri que els desfeia cada dia. La veu agafava inflexions més toves; el cos també; un no sé què de subtil i penetrant es desprenia de la roba que portava i de la corba del peu. Charles la trobava deliciosa i absolutament irresistible, exactament igual que als primers temps de matrimoni.

Quan arribava a casa a nit entrada, no la gosava despertar. La llantieta de porcellana arrodonia una taca tremolosa al sostre, i les cortines tancades del bressol s’encorbaven en la penombra de la cambra com una cabaneta blanca arrambada al peu del llit. Charles les esguardava entendrit. Li semblava que sentia respirar la seva filla. Ara començaria a créixer més de pressa; cada estació aportaria guanys nous. Ja la veia com tornava de l’escola, tota riallera, amb el vestit tacat de tinta i la cartera amb els llibres posada sota el braç. Després caldria posar-la en un pensionat; això costaria molt; com s’ho faria? Aleshores es posà a reflexionar. Pensà a llogar unes terres pels voltants que ell mateix vigilaria estretament tot anant a visitar els malalts. Arraconaria el rendiment, el col·locaria a la caixa d’estalvis; després, compraria accions, allà on li semblés més apropiat, ja veuria; d’altra banda, la clientela augmentaria; hi comptava, car volia que Berthe rebés una bona educació, que tingués talent, que aprengués de tocar el piano. Ah, quin goig faria de veure-la quan tindria una quinzena d’anys, bella com la seva mare, passejant-se al seu costat amb un capell de palla ample com els que Emma acostumava a portar els estius! Des de lluny les prendrien per dues germanes. Se la imaginava als vespres treballant al seu costat, il·luminats tots tres per la claror del llum; li brodaria les sabatilles; s’ocuparia de les feines de la llar; emplenaria la casa amb la seva gentilesa i la seva alegria. A la fi, pensarien a situar-la: li trobarien algun xicot de posició assegurada; la faria feliç; una felicitat que compartirien tots i que duraria sempre.

A les nits, Emma no podia agafar el son; només feia l’adormida; i, mentre Charles s’ensopia al seu costat, ella es lliurava a la cursa dels seus somnis.

Des de feia una setmana un tronc de quatre cavalls se l’havia emportada, a la vora de Rodolphe, en un país desconegut del qual ja no tornarien. Avançaven i avançaven silenciosos amb els braços enllaçats. Sovint, des de dalt d’una muntanya, descobrien alguna ciutat esplèndida, amb cúpules, ponts i vaixells, boscos de llimoners i catedrals de marbre blanc a l’ombra d’uns campanars coronats amb uns nius de cigonyes. Anaven a poc a poc a causa de l’amplada de les lloses i, per terra, hi havia ramells de flors que venien unes dones vestides amb un cosset roig. Se sentia com tocaven les campanes, i el renillar de les mules barrejat amb el mormol de les guitarres, i el soroll que s’aixecava de les fonts, l’exhalació de les quals refrescava uns munts de fruites disposats en forma de piràmides al peu d’unes estàtues pàl·lides que somreien a través dels brolladors. Després, un cap-al-tard, arribaven en un poblet de pescadors amb tot de xarxes esteses a sota el penya-segat i al davant de les cabanes. Era allí on s’aturarien: viurien en una casa baixa amb la teulada plana, a l’ombra d’una palmera, gairebé tocant l’aigua i dominant l’arc del golf. Sortirien a passejar en góndola, es gronxarien a dintre d’una hamaca; i llur existència seria fàcil i llarga com els vestits de seda que durien, i calenta i estelada com les nits que podrien contemplar. Res de nou no sorgiria en la immensitat d’aquell esdevenidor que s’imaginava; els dies, tots magnífics, s’assemblarien com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; i així aniria bressolant-se el seu amor a l’horitzó infinit, harmoniós, blavissolat i resplendent de sol. La nena, però, es posava a tossir a dins del bressol o bé Bovary començava a roncar més fort, i Emma no s’adormia fins a la matinada, quan l’alba emblanquinava els vidres i Justin ja era a baix a la plaça obrint les portes de la farmàcia.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 12. Pàgines 242-244)]