Madame Bovary. Tercera part. Capítol 1
- Aproximadament a la una del migdia, Emma i Léon pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary.
- Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple?
Llig aquesta citació de Mario Vargas Llosa: "No es exacto, como afirman algunos críticos, que el diálogo sea insignificante en Madame Bovary. En los primeros capítulos la forma dominante es la descripción, desde luego, y, salvo en la escena inicial, la voz que se escucha casi todo el tiempo es la del narrador omnisciente. Pero las cosas cambian desde la llegada de los Bovary a Yonville, que se abre, precisamente, con una gran conversación colectiva en el Lyon d’Or. A partir de entonces las voces de los personajes se dejan oír con más frecuencia, y esto se acentúa en la tercera parte de la novela —desde el comienzo de los amores de Léon y Emma hasta el final―, donde el diálogo pasa a ser, sin la menor duda, la forma principal de la narración. Así pues, la función de estos narradores-personajes gana importancia a medida que progresa la historia. No son los únicos casos en que hay mudas de narrador omnisciente a narradores-personajes. A veces esto ocurre, de manera menos evidente pero más original, en el seno de un mismo párrafo, cuando, sin el previo aviso del punto aparte, el guión o las comillas, una voz implicada en la acción, es decir la de un personaje, termina una frase que ha comenzado el relator invisible. Esto, sin embargo, tiene también una indicación gráfica: la frase o palabra del narrador-personaje va en cursiva."
Léon s’escapava tan de pressa com podia. Li semblava que el seu amor, immobilitzat des de feia prop de dues hores com les pedres de l’església, ara anava a evaporar-se com un fum per aquella mena de tub truncat en forma de gàbia oblonga, de xemeneia al descobert, i que s’aventura d’una manera tan grotesca damunt de la catedral, com l’extravagant temptativa d’un calderer fantasiós.
—On anem si es pot saber?— deia Emma. Léon continuava caminant tot forçant el pas sense tornar contesta; i, quan la senyora Bovary es disposava a mullar el dit a la pica d’aigua beneita, sentiren uns esbufecs al seu darrere entretallats pel colpejar regular d’un bastó. Léon es girà.
—Senyor!
—Què hi ha?
Reconegué el macer, el qual portava una vintena de volums molt gruixuts, relligats sota el braç i que mantenia en equilibri contra el ventre. Eren les obres que tractaven de la catedral.
—Imbècil —mormolà Léon precipitant-se fora de l’església. Un vailet vagarejava per la plaça.
—Vés a cercar-me un fiacre!
El noiet s’escapà com una bala pel carrer dels Quatre-Vents. Aleshores es trobaren cara a cara i sols, i se sentiren una mica cohibits.
—Ah, Léon!... Veritablement... no sé... si dec...!
Anava fent magarrufes. Després, amb un posat més seriós:
Anava fent magarrufes. Després, amb un posat més seriós:
—És molt incorrecte, sabeu?
—Què voleu dir? —replicà l’escrivent—. És tal com es fa a París.
Com un argument irresistible, aquella paraula la determinà.
El fiacre, però, no arribava. Léon tenia por que Emma no se’n tornés a dintre de l’església. A l’últim, el fiacre aparegué.
—Almenys sortiu per la portalada del Nord! —exclamà el macer, el qual romania plantat a l’entrada de l’església—. Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.
—On vol anar el senyor? —demanà el cotxer.
—Allà on vulgueu! —digué Léon empenyent Emma a dintre el cotxe.
I el vehicle es posà a rodar.
Baixà pel carrer Grand-Pont, travessà la plaça de les Arts, el moll Napoléon, el pont Neuf i s’aturà tot d’un cop davant l’estàtua de Pierre Corneille.
—Continueu! —féu una veu sortida de l’interior.
El cotxe arrencà de bell nou i en arribar a la cruïlla de La Fayette, deixant-se emportar pel pendent, entrà al galop a l’estació del ferrocarril.
—No, dret!—cridà la mateixa veu.
El vehicle sortí de les reixes i bon punt arribà al passeig es posà a trotar entremig dels oms. El cotxer s’eixugà el front, es posà el capell de cuir al damunt dels genolls i guià el cotxe fora dels carrers laterals, a la vora de l’aigua, no gaire lluny de l’herba.
Anà vorejant el riu, pel camí de sirga tot empedrat de còdols secs, i durant molta estona, per la banda d’Oyssel, més enllà de les illes.
Tot d’un cop, però, es llançà a través de Quatremares, Sotteville, la Grande-Chaussée, el carrer d’Elbeuf, i féu la tercera parada al davant del Jardí de Plantes.
—No us atureu! —exclamà la veu, més imperiosa.
I, reprenent la cursa, passà immediatament per Saint-Sever, pel moll dels Curandiers, pel de les Meules, de bell nou pel pont, per la plaça del Champ-de-Mars i darrere dels jardins de l’hospital, on els vells, vestits amb jaqueta negra, es passejaven al sol, al llarg d’una terrassa verda d’heures. Pujà pel bulevard Bouvreuil, recorregué el bulevard Cauchoise i després tot el Mont-Riboudet fins a la costa de Deville.
Girà; i aleshores, prescindint de tota direcció, es posà a vagarejar a l’atzar. El veieren a Saint-Pol, a Lescure, al pujol Gargan, a la Rouge-Mare i a la plaça del Gaillard-bois; al carrer de Maladrerie, el de Dinanderie, al davant de Saint-Romain, de Saint-Vivien, de Saint-Maclou, de Saint-Nicaise —davant la Duana—, a la Basse Vieille-Tour, a les Trois-Pipes i al Cementiri Monumental. De tant en tant, immobilitzat al seu seient, el cotxer llançava uns esguards desesperats a les tavernes. No entenia aquell furor de la locomoció, aquell afany deliberat de no voler-se aturar. A vegades, feia com aquell qui ho intenta; aviat, però, sentia al seu darrere unes exclamacions colèriques. Aleshores xurriacava de bell nou els animals, suant com un carreter i sense fer cap atenció a les sotragades, ensopegant d’ací d’allà sense preocupar-se’n, desmoralitzat i gairebé plorant de set, de cansament i de tristesa.
Cada vegada que tornava a arribar al port, fent-se pas entremig dels camions i dels bocois, els burgesos dels carrers veïns obrien uns ulls com unes taronges davant aquell espectacle, a províncies extraordinari, que donava aquell cotxe amb les cortines abaixades i que passava i repassava contínuament, tancat i barrat com un sepulcre i sacsejat com un vaixell.
En una ocasió, trobant-se en ple despoblat, a l’hora que el sol queia més a plom damunt les velles llanternes argentades, una mà s’obrí pas sota les cortinetes de tela groga i llançà uns estrips de paper que es dispersaren al vent i anaren a caure al darrere, com unes papallones blanques, damunt d’un camp de trèvols vermells completament florits.
Després, cap als volts de les sis, el cotxe s’aturà en un carreró del barri de Beauvoisine i en davallà una dona que es posà a caminar amb el vel abaixat i sense girar una sola vegada el cap enrere.
El fiacre, però, no arribava. Léon tenia por que Emma no se’n tornés a dintre de l’església. A l’últim, el fiacre aparegué.
—Almenys sortiu per la portalada del Nord! —exclamà el macer, el qual romania plantat a l’entrada de l’església—. Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.
—On vol anar el senyor? —demanà el cotxer.
—Allà on vulgueu! —digué Léon empenyent Emma a dintre el cotxe.
I el vehicle es posà a rodar.
Baixà pel carrer Grand-Pont, travessà la plaça de les Arts, el moll Napoléon, el pont Neuf i s’aturà tot d’un cop davant l’estàtua de Pierre Corneille.
—Continueu! —féu una veu sortida de l’interior.
El cotxe arrencà de bell nou i en arribar a la cruïlla de La Fayette, deixant-se emportar pel pendent, entrà al galop a l’estació del ferrocarril.
—No, dret!—cridà la mateixa veu.
El vehicle sortí de les reixes i bon punt arribà al passeig es posà a trotar entremig dels oms. El cotxer s’eixugà el front, es posà el capell de cuir al damunt dels genolls i guià el cotxe fora dels carrers laterals, a la vora de l’aigua, no gaire lluny de l’herba.
Anà vorejant el riu, pel camí de sirga tot empedrat de còdols secs, i durant molta estona, per la banda d’Oyssel, més enllà de les illes.
Tot d’un cop, però, es llançà a través de Quatremares, Sotteville, la Grande-Chaussée, el carrer d’Elbeuf, i féu la tercera parada al davant del Jardí de Plantes.
—No us atureu! —exclamà la veu, més imperiosa.
I, reprenent la cursa, passà immediatament per Saint-Sever, pel moll dels Curandiers, pel de les Meules, de bell nou pel pont, per la plaça del Champ-de-Mars i darrere dels jardins de l’hospital, on els vells, vestits amb jaqueta negra, es passejaven al sol, al llarg d’una terrassa verda d’heures. Pujà pel bulevard Bouvreuil, recorregué el bulevard Cauchoise i després tot el Mont-Riboudet fins a la costa de Deville.
Girà; i aleshores, prescindint de tota direcció, es posà a vagarejar a l’atzar. El veieren a Saint-Pol, a Lescure, al pujol Gargan, a la Rouge-Mare i a la plaça del Gaillard-bois; al carrer de Maladrerie, el de Dinanderie, al davant de Saint-Romain, de Saint-Vivien, de Saint-Maclou, de Saint-Nicaise —davant la Duana—, a la Basse Vieille-Tour, a les Trois-Pipes i al Cementiri Monumental. De tant en tant, immobilitzat al seu seient, el cotxer llançava uns esguards desesperats a les tavernes. No entenia aquell furor de la locomoció, aquell afany deliberat de no voler-se aturar. A vegades, feia com aquell qui ho intenta; aviat, però, sentia al seu darrere unes exclamacions colèriques. Aleshores xurriacava de bell nou els animals, suant com un carreter i sense fer cap atenció a les sotragades, ensopegant d’ací d’allà sense preocupar-se’n, desmoralitzat i gairebé plorant de set, de cansament i de tristesa.
Cada vegada que tornava a arribar al port, fent-se pas entremig dels camions i dels bocois, els burgesos dels carrers veïns obrien uns ulls com unes taronges davant aquell espectacle, a províncies extraordinari, que donava aquell cotxe amb les cortines abaixades i que passava i repassava contínuament, tancat i barrat com un sepulcre i sacsejat com un vaixell.
En una ocasió, trobant-se en ple despoblat, a l’hora que el sol queia més a plom damunt les velles llanternes argentades, una mà s’obrí pas sota les cortinetes de tela groga i llançà uns estrips de paper que es dispersaren al vent i anaren a caure al darrere, com unes papallones blanques, damunt d’un camp de trèvols vermells completament florits.
Després, cap als volts de les sis, el cotxe s’aturà en un carreró del barri de Beauvoisine i en davallà una dona que es posà a caminar amb el vel abaixat i sense girar una sola vegada el cap enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada