Activitat:8

Madame Bovary i Lucia di Lammermoor

• A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti,  basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.  

 Ella s'identifica amb l'obra. En aquesta escena podem veure el caracter fantasiós d'Emma, ja que en el moment en el que apareix l'actor que fa de Edgar, es creu que només la mira a ella. Es crea una il·lusió en la qual Edgar li dirà que vol anar-se'n amb ella i on seran amants. Ella recorda el moment on es va casar amb Charles, on pensava que tindria una vida plena de passió, digna d'una de les novel·les que llig. Per eixe motiu Emma busca aquest sentiment el altra part, per reproduir eixe món de fantasia que ella sola es crea.

Emma retrobava l'ambient de les lectures de la seva jovenesa, se sentia en ple Walter Scott. Li semblava que li arribava a l'orella el so de les cornamuses escoceses passant pel mig de la boira i perdent-se entre els camps coberts de brucs. Com que el record de la novel·la facilitava la comprensió del llibret, seguí la intriga frase per frase mentre li venien inabastables pensaments que es dispersaven sota les ratxes de la música.

[...]

Lucie avançava mig sostinguda per les dones que l'acompanyaven, amb una corona de flors de taronger als cabells i pàl·lida com el vestit que portava. Emma pensà en el dia del seu casament, en el corriol flanquejat de blats per on passava anant camí de l'església. Per què no havia resistit i suplicat com aquella? Al contrari, se sentia joiosa, sense adonar-se de l'abisme o es precipitava... Ah, si en la fresca irradiació de la seva bellesa, abans del masegament del matrimoni i de la desil·lusió de l'adulteri, hagués pogut situar la seva vida a recer d'algun cor sòlid! Aleshores, recolzant-se en la virtut i en la tendresa, en el deure i en la voluptuositat barrejades en una sola expressió, no hauria intentat mai de davallar d'una felicitat tan alta. Aquella felicitat, però, no devia ésser sinó una mentida, empesada per tal de causar la desesperació de tot desig. Ara coneixia la petitesa de les passions, exagerades per l'art. S'esforçava, doncs, a desviar-ne el pensament, i ja no volia veure en aquella reproducció els seus dolors sinó una fantasia plàstica bona per a distreure els ulls. I fins es posà a somriure interiorment, amb una desdenyosa pietat, quan de darrere d'una cortina de vellut que hi havia al fons del teatre, veié aparèixer un home amb una capa negra.

Portava un capell ample, a l'espanyola, el qual féu rodar pel terra amb un moviment sobtat; immediatament, els instruments i els cantaires entonaren el sextet. Edgar, espurnejant de passió, dominava tots els altres amb la clara ressonància de la veu; [...] Ell, anant i venint per l'escenari tot representant el seu paper, l'hauria anada esguardant. Com? Fou com un ram de follia passant-li sobtosament pel cap: l'esguardava, era cert, l'esguardava! Tingué ganes d'arrencar a córrer als seus braços per tal de refugiar-se al seu pit puixant, com si fos l'encarnació mateix de l'amor, i de dir-li, d'exclamar: "Pren-me, emporta-te'm, anem-nos-en! Sóc teva; teus són tots els meus desigs i tots els meus pensaments!"

Caigué el teló.