ACTIVITAT 4

La metamorfosi ("Fins al capvespre no es desvetlà...") II Fins al capvespre no es desvetlà el Gregor d'aquell son pesat, semblant a un esmortiment. De ben segur que no hauria tardat gaire més estona a despertar-se encara que no l'hagueren importunat, perquè se sentia prou descansat i sense son, però li semblà que l'havien despertat uns passos lleugers i el soroll de la porta del rebedor que es tancava amb cautela. La claror esblaimada dels fanals del carrer clapejava el sostre i les parts més altes dels mobles, però a baix, on continuava gitat el Gregor, era fosc. A poc a poc, palpant encara insegur amb les antenes que tot just començava a apreciar, s'impulsà cap a la porta per veure què hi havia ocorregut. El seu costat esquerre semblava tot ell una llarga nafra que li estirava desagradablement, i havia d'avançar, com qui diu, a peu coix, repenjat a les dues fileres de potes, ara l'una ara l'altra. A més d'això, una de les potes havia resultat greument ferida durant l'incident del matí (gairebé era un miracle que n'haguera resultat ferida només una), i l'arrossegava inerta. * Fixeu-vos que el capítol segon comença d'una manera semblant al principi de la narració: el Gregor es desperta d'un "son pesat". Per cert, a quin incident del matí es refereix el fragment? Aquest...

ACTIVITAT 3

La metamorfosi ("Llançà una llambregada al despertador...) Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia? * Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment. Veiem com al principi l'autor utilitza l'estil directe en allò que es torba en negreta. A partir de la tercera línia utilitza l'estil indirecte lliure, ja que ens dóna la sensació de que és el protagonista qui parla. El autor es fica en la pell de Gregor i pensa com si fos ell. Utilitza oracions interrogatives per mostrar-ho.

ACTIVITAT 2

La metamorfosi ("Un matí que Gregor...") I Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls. "Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç. La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores. Comenta el tractament del temps en la narració. Podem situar la narració cap al novembre fins a març de l'any següent. A l'inici del llibre veu un dia ennuvolat que l'entristeix. En canvi l'acabament de l'obra trobem un espai obert que contacta amb la natura. El temps es un factor important ja que representa la evolució de la família de Gregor respecte a la seua transformació. A l'inici ploren el seu canvi però va passant el temps i se van oblidant d'ell, tornant l'alegria a la casa. Podem ubicar el temps con quelcom superior al qual Gregor està sotmès, ja que durant tota l'obra es fa referència un rellotge. Respecte al temps cronològic, el primer capítol ocupa un matí. El segon avarca dos mesos, de fet es diu que havia passat un mes llarg des de la transformació. El capítol tercer dura uns dos mesos també. A l'inici de la narració, fins que Gregor aconsegueix obrir la porta, les al·lucions al pas de temps són constants. Això ho fa per a evidenciar l'angunia del protagonista. Encara que això fa una lectura més lenta. Cal destacar el desequilibri entre el matí del primer capítol i els mesos que ocupen els següents. L'inici pot ser la tardor, el temps passa lent d'acord amb la progressiva constatació de la transformació de Gregor. L'acció del segon capítol es desenvolupa a l'hivern i el tercer coincideix amb l'inici de la primavera, on mor Gregor.

ARGUMENT I ESTRUCTURA DE L'OBRA

L'estructura de l'obra conté tres parts que corresponen a: l'aparició d'un estímul, la reacció de Gregor i la repulsió de l'entorn.

PRIMERA PART: EL DESCOBRIMENT DEL COS D'INSECTE.

La primera part es desenvolupa a l'habitació de Gregor. El protagonista es disposava a alçar-se del llit per anar a treballar quan descobreix que li costa aixecar-se, ja que era un insecte gegant. Pensant que era un somni es tornà a dormir, però al despertar-se de nou rebutja eixa idea i accepta que s'ha transformat de veritat. Assumeix que ha d'aprendre a moure's amb el seu nou aspecte físic, encara que conserva la seua racionalitat, la memòria, els anhels i els temors de Gregor. Kafka també ens presenta a la seua família en aquesta part: la mare, el pare i la germana mostrant la seua relació amb el protagonista.
En aquesta part el personatge principal s'enfronta amb l'apoderat que li diu que el seu rendiment laboral havia baixat. A més son pare li havia demanat que obrira la porta (estímul). Quan Gregor ho aconsegueix (reacció), els personatges s'aparten d'ell (repulsió).

SEGONA PART: ADAPTACIÓ ALS INSTINTS D'INSECTE

En aquesta part Gregor s'adapta al seu estat animal. Grete, que ja el veu com insecte, retira els mobles per a la seua comoditat, excepte el sofà i un quadre. Podem observar la repugnància que el pare i la germana senten cap a ell, i com encara així, la germana li porta menjar i ventila la habitació.  Durant aquest període la família segueix amb la seua vida mentre Gregor tracta amb la seua transformació tancat amb clau dins l'habitació. Ací, en veure la mare al seu fill es va quedar immòbil (estímul); i Gregor té la intenció d'ajudar (reacció). Així que ix de la seua habitació i el pare li respon tirant-li pomes perquè hi tornara (repulsió). L'impacte d'una poma el deixa trastornat. En aquesta escena es prepara el final de Gregor.

TERCERA PART: DEGRADACIÓ DE L'ANIMAL INDESITJABLE

En aquesta part la porta del menjador queda oberta (resignació) tacant-se a l'arribada dels hostes. Gregor és ignorat cada vegada més. L'autoritat ve per part dels hostes que representen la societat. La indiferència es converteix en hostilitat i violència, com un monstre. Gregor va perdent les ganes de viure a causa del seu aïllament. La poma que se li ha quedat incrustada equival a una mort lenta. També amb la caiguda observem l'empitjorament de l'estat de la seua habitació.

Un dia la porta queda oberta i Gregor ix de l'habitació per l'estimul que li produeix la música que toca la seua germana amb el violí. Ell se sent atret i se'n va a la sala (reacció), es ací on ens trobem el clímax. La repulsió ve donada per la seua germana quan escolta els comentaris dolents que condemnen el seu final. No és l'animal qui pensa, sinó Gregor, ja que del contrari aquest haguera fugit. Ell ho accepta i aqueixa mateixa nit mor a causa de la inanició i de la ferida que li havia produït la poma. L'assistenta es desfà del seu cadàver i la família ix a passejar tranquil·lament.

SIMBOLISME I MODERNITAT POÉTICA: AUTORS MÉS RELLEVANTS

A finals del segle XIX els escriptors es rebel·len en contra de la vida burgesa, sorgint així la bohèmia, que s'aparta de les normes socials; el dandisme, que veu a l'artista com un geni superior com Oscar Wilde i Baudelaire; i el mal·leitisme, que considera el artista com un èsser antisocial (anomenata poetes mal·leits). Pensen que l'art ha de ser la bellesa no la realitat. També defensen la llibertat de creació. S'inclinen a la solitud i a les drogues per refús a la societat. Tot això ho plasmen en dos corrents:

El Parnassianisme, iniciat per Téophile Gautier i Leconte de Lisle, critica l'excés de sentimentalisme romàntic, es distancia de les emocions. El seu lema és l'art per l'art, on es busca una perfecció formal, deixant el compromís social.

El Simbolisme és el nom que rep l'altre corrent gràcies a Baudelaire, Mallarmé, Verlaine i Rimbaud. Naix a França i els seus trets es poden resumir en:

• La poesia es concep com significats associats, allò interessant de la poesia és el que suggereix mitjançant la metàfora, la sinestèsia, el símbol etc.
• Renoven la lírica. Desenrotllen el poema en prosa, introdueixen les associacions lliures d'idees, el ritme poètic a través de les repeticions, el vers lliure, etc.

Baudelaire és el poeta més rellevant ja que fa possible el pas a la poesia moderna. Les flors del mal va suscitar un escàndol quan es publicà a 1857, encara que és un dels llibres més importants de la literatura universal. L'autor es va anticipar als moviments de final de segle com la poesia d'avantguarda del segle XX. Els temes que tracta són:

• El disgust envers la societat i la vida quotidiana: l'spleen. Evadeix el tedi amb l'erotisme, la perversió, exaltant símbols de rebel·lia com Satanàs...
• La ciutat sorgida de la revolució industrial és el lloc d'evasió, amb la massa diversa i anònima que l'habita.
• La creació artística i la marginació del poeta, etc.

Stéphane Mallarmé (1842-1898) representa la lírica com a l'expressió de suggeriments sensorials. Es fa servir dels símbols. La seua obra evoca musicalitat, refinament i hermetisme. L'afany de perfecció el fa fer que a penes publicara una obra amb el títol Vers on busca la bellesa absoluta.

Paul Valéry (1871-1945), els seus primers versos estan recopilats en Àlbum de versos antics (1921) influïts pels simbolistes. Va conrear la poesia que expressa la idea essencial amb musicalitat en el llenguatge i un fort contingut intel·lectual. En obres com El cementeri marí (1920) plasma una anàlisi de la consciència de l'ésser humà. Articulava idees abstractes mitjançant imatges simbòliques. Els temes són les emocions enfront de l'intel·lecte, l'univers i l'home,etc.

Paul Verlaine (1844-1896) el ''poeta maleït'', enfrontat a la societat. Poemes saturnians i Festes galants, es caracteritzen per l'antiromanticisme parnassià. Se centra en aspectes formals. En Romances sense paraules està inspirat en la seua relació amb Rimbaud. A un alumne li va escriure molts poemes d'amor. Amb Els poetes maleïts, es va fer poeta simbolista. Va crear els símbols associats a la melancolia con el vespre. Va influenciar a poetes posteriors. La seua musicalitat i ritme són els més importants.

Rimbaud (1854-1891) diu que el poeta ha de viure-ho tot per trobar la perfecció màxima. S'interessa per allò més obscur de la realitat. Ataca a la pàtria i la religió. Les seues obres van ser publicades per Verlaine. Una temporada en l'infern, està escrita en prosa poètica i mostra els deliris del poeta. En Il·luminacions alternen el vers lliure i la prosa poètica. Les seues obres manifesten una gran llibertat formal i aprofundeixen en els aspectes irracionals de l'ésser humà. Rimbaud va influir en els surrealistes i en el Decadentisme.

Walt Whitman (1819-1892) és el primer gran poeta estatunidenc. Fulles d'Herba és la gran epopeia moderna que necessitava una nació jove. Es va inspirar en la Bíblia, Dante, Goethe, Shakespeare i Homer. Va escriure poemes en els que destaquen les metàfores sexuals i el tractament de l'amor, que li va portar problemes. Va utilitzar el vers lliure i inclou una gran riquesa de vocabulari.

El VAMPIR

Les Flors del Mal XXXI

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.
 
Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

GLOSSARI

vermina: Cuc paràsit, especialment el cuc intestinal.

glavi: espasa.

pèrfid (perfidiós): Traïdor. /Fredament maligne.

roïndat: Qualitat de roí. /Acció roïna.

ACTIVITATS

Creus que el tema del vampir és un tòpic de la literatura romàntica?

I el tema de la vampiressa?

Els vampirs són un tòpic literari del romanticisme. Aquest moviment és el contrari de la racionalitat de la il.lustració, això va fer que utilitzaren sers obscurs a causa de la crativitat propia de romanticisme.

La vampiressa va ser un personatge que va crear Baudelaire per a representar la seua amant.

 

ACTIVITAT:2

Tema 5. Curiositats

• Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.

Ens trobem enfront d'un quadre pintat per Picasso que rep el nom de Les senyoretes d'Avinyò i forma part del cubisme.

• Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.

El gran masturbador, Dalí.

• Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?

ACTIVITAT: 10

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6

Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives.

En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge.

• Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:

En color negre tenim a un narrador omniscient...
 

Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.

No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

ACTIVITAT:9

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 1

• Aproximadament a la una del migdia, Emma i Léon pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary. 

 En aquest fragment l'erotisme està lligat a allò que no veiem. Emma i Léon pugen en un cotxe de cavalls amb les cortines ficades i fan un tour per Rouen de sis hores. En ningun moment de l'escena es comenta allò que està passant allí dins, però si el que ocorre fora. A partir de les poques intervencions de Léon imatginem el que poden estar fent els amants.

• Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple? 

 Veiem com en 'que tractaven de la catedral.' utilitza la cursiva per donar-nos a entendre que és el macer qui parla. Flaubert vol que ens imaginem que aquestes paraules ixen de la la boca del macer.

Llig aquesta citació de Mario Vargas Llosa: "No es exacto, como afirman algunos críticos, que el diálogo sea insignificante en Madame Bovary. En los primeros capítulos la forma dominante es la descripción, desde luego, y, salvo en la escena inicial, la voz que se escucha casi todo el tiempo es la del narrador omnisciente. Pero las cosas cambian desde la llegada de los Bovary a Yonville, que se abre, precisamente, con una gran conversación colectiva en el Lyon d’Or. A partir de entonces las voces de los personajes se dejan oír con más frecuencia, y esto se acentúa en la tercera parte de la novela —desde el comienzo de los amores de Léon y Emma hasta el final―, donde el diálogo pasa a ser, sin la menor duda, la forma principal de la narración. Así pues, la función de estos narradores-personajes gana importancia a medida que progresa la historia. No son los únicos casos en que hay mudas de narrador omnisciente a narradores-personajes. A veces esto ocurre, de manera menos evidente pero más original, en el seno de un mismo párrafo, cuando, sin el previo aviso del punto aparte, el guión o las comillas, una voz implicada en la acción, es decir la de un personaje, termina una frase que ha comenzado el relator invisible. Esto, sin embargo, tiene también una indicación gráfica: la frase o palabra del narrador-personaje va en cursiva." 

Léon s’escapava tan de pressa com podia. Li semblava que el seu amor, immobilitzat des de feia prop de dues hores com les pedres de l’església, ara anava a evaporar-se com un fum per aquella mena de tub truncat en forma de gàbia oblonga, de xemeneia al descobert, i que s’aventura d’una manera tan grotesca damunt de la catedral, com l’extravagant temptativa d’un calderer fantasiós.

—On anem si es pot saber?— deia Emma. Léon continuava caminant tot forçant el pas sense tornar contesta; i, quan la senyora Bovary es disposava a mullar el dit a la pica d’aigua beneita, sentiren uns esbufecs al seu darrere entretallats pel colpejar regular d’un bastó. Léon es girà.

—Senyor!

—Què hi ha?

Reconegué el macer, el qual portava una vintena de volums molt gruixuts, relligats sota el braç i que mantenia en equilibri contra el ventre. Eren les obres que tractaven de la catedral.

—Imbècil —mormolà Léon precipitant-se fora de l’església. Un vailet vagarejava per la plaça.

—Vés a cercar-me un fiacre!

El noiet s’escapà com una bala pel carrer dels Quatre-Vents. Aleshores es trobaren cara a cara i sols, i se sentiren una mica cohibits.

—Ah, Léon!... Veritablement... no sé... si dec...!
Anava fent magarrufes. Després, amb un posat més seriós:

—És molt incorrecte, sabeu?

—Què voleu dir? —replicà l’escrivent—. És tal com es fa a París.

Com un argument irresistible, aquella paraula la determinà.
El fiacre, però, no arribava. Léon tenia por que Emma no se’n tornés a dintre de l’església. A l’últim, el fiacre aparegué.
—Almenys sortiu per la portalada del Nord! —exclamà el macer, el qual romania plantat a l’entrada de l’església—. Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.
—On vol anar el senyor? —demanà el cotxer.
—Allà on vulgueu! —digué Léon empenyent Emma a dintre el cotxe.
I el vehicle es posà a rodar.
Baixà pel carrer Grand-Pont, travessà la plaça de les Arts, el moll Napoléon, el pont Neuf i s’aturà tot d’un cop davant l’estàtua de Pierre Corneille.
—Continueu! —féu una veu sortida de l’interior.
El cotxe arrencà de bell nou i en arribar a la cruïlla de La Fayette, deixant-se emportar pel pendent, entrà al galop a l’estació del ferrocarril.
—No, dret!—cridà la mateixa veu.
El vehicle sortí de les reixes i bon punt arribà al passeig es posà a trotar entremig dels oms. El cotxer s’eixugà el front, es posà el capell de cuir al damunt dels genolls i guià el cotxe fora dels carrers laterals, a la vora de l’aigua, no gaire lluny de l’herba.
Anà vorejant el riu, pel camí de sirga tot empedrat de còdols secs, i durant molta estona, per la banda d’Oyssel, més enllà de les illes.
Tot d’un cop, però, es llançà a través de Quatremares, Sotteville, la Grande-Chaussée, el carrer d’Elbeuf, i féu la tercera parada al davant del Jardí de Plantes.
—No us atureu! —exclamà la veu, més imperiosa.
I, reprenent la cursa, passà immediatament per Saint-Sever, pel moll dels Curandiers, pel de les Meules, de bell nou pel pont, per la plaça del Champ-de-Mars i darrere dels jardins de l’hospital, on els vells, vestits amb jaqueta negra, es passejaven al sol, al llarg d’una terrassa verda d’heures. Pujà pel bulevard Bouvreuil, recorregué el bulevard Cauchoise i després tot el Mont-Riboudet fins a la costa de Deville.
Girà; i aleshores, prescindint de tota direcció, es posà a vagarejar a l’atzar. El veieren a Saint-Pol, a Lescure, al pujol Gargan, a la Rouge-Mare i a la plaça del Gaillard-bois; al carrer de Maladrerie, el de Dinanderie, al davant de Saint-Romain, de Saint-Vivien, de Saint-Maclou, de Saint-Nicaise —davant la Duana—, a la Basse Vieille-Tour, a les Trois-Pipes i al Cementiri Monumental. De tant en tant, immobilitzat al seu seient, el cotxer llançava uns esguards desesperats a les tavernes. No entenia aquell furor de la locomoció, aquell afany deliberat de no voler-se aturar. A vegades, feia com aquell qui ho intenta; aviat, però, sentia al seu darrere unes exclamacions colèriques. Aleshores xurriacava de bell nou els animals, suant com un carreter i sense fer cap atenció a les sotragades, ensopegant d’ací d’allà sense preocupar-se’n, desmoralitzat i gairebé plorant de set, de cansament i de tristesa.
Cada vegada que tornava a arribar al port, fent-se pas entremig dels camions i dels bocois, els burgesos dels carrers veïns obrien uns ulls com unes taronges davant aquell espectacle, a províncies extraordinari, que donava aquell cotxe amb les cortines abaixades i que passava i repassava contínuament, tancat i barrat com un sepulcre i sacsejat com un vaixell.
En una ocasió, trobant-se en ple despoblat, a l’hora que el sol queia més a plom damunt les velles llanternes argentades, una mà s’obrí pas sota les cortinetes de tela groga i llançà uns estrips de paper que es dispersaren al vent i anaren a caure al darrere, com unes papallones blanques, damunt d’un camp de trèvols vermells completament florits.
Després, cap als volts de les sis, el cotxe s’aturà en un carreró del barri de Beauvoisine i en davallà una dona que es posà a caminar amb el vel abaixat i sense girar una sola vegada el cap enrere. 

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 8. Pàgines 298-301)]

Activitat:8

Madame Bovary i Lucia di Lammermoor

• A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti,  basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.  

 Ella s'identifica amb l'obra. En aquesta escena podem veure el caracter fantasiós d'Emma, ja que en el moment en el que apareix l'actor que fa de Edgar, es creu que només la mira a ella. Es crea una il·lusió en la qual Edgar li dirà que vol anar-se'n amb ella i on seran amants. Ella recorda el moment on es va casar amb Charles, on pensava que tindria una vida plena de passió, digna d'una de les novel·les que llig. Per eixe motiu Emma busca aquest sentiment el altra part, per reproduir eixe món de fantasia que ella sola es crea.

Emma retrobava l'ambient de les lectures de la seva jovenesa, se sentia en ple Walter Scott. Li semblava que li arribava a l'orella el so de les cornamuses escoceses passant pel mig de la boira i perdent-se entre els camps coberts de brucs. Com que el record de la novel·la facilitava la comprensió del llibret, seguí la intriga frase per frase mentre li venien inabastables pensaments que es dispersaven sota les ratxes de la música.

[...]

Lucie avançava mig sostinguda per les dones que l'acompanyaven, amb una corona de flors de taronger als cabells i pàl·lida com el vestit que portava. Emma pensà en el dia del seu casament, en el corriol flanquejat de blats per on passava anant camí de l'església. Per què no havia resistit i suplicat com aquella? Al contrari, se sentia joiosa, sense adonar-se de l'abisme o es precipitava... Ah, si en la fresca irradiació de la seva bellesa, abans del masegament del matrimoni i de la desil·lusió de l'adulteri, hagués pogut situar la seva vida a recer d'algun cor sòlid! Aleshores, recolzant-se en la virtut i en la tendresa, en el deure i en la voluptuositat barrejades en una sola expressió, no hauria intentat mai de davallar d'una felicitat tan alta. Aquella felicitat, però, no devia ésser sinó una mentida, empesada per tal de causar la desesperació de tot desig. Ara coneixia la petitesa de les passions, exagerades per l'art. S'esforçava, doncs, a desviar-ne el pensament, i ja no volia veure en aquella reproducció els seus dolors sinó una fantasia plàstica bona per a distreure els ulls. I fins es posà a somriure interiorment, amb una desdenyosa pietat, quan de darrere d'una cortina de vellut que hi havia al fons del teatre, veié aparèixer un home amb una capa negra.

Portava un capell ample, a l'espanyola, el qual féu rodar pel terra amb un moviment sobtat; immediatament, els instruments i els cantaires entonaren el sextet. Edgar, espurnejant de passió, dominava tots els altres amb la clara ressonància de la veu; [...] Ell, anant i venint per l'escenari tot representant el seu paper, l'hauria anada esguardant. Com? Fou com un ram de follia passant-li sobtosament pel cap: l'esguardava, era cert, l'esguardava! Tingué ganes d'arrencar a córrer als seus braços per tal de refugiar-se al seu pit puixant, com si fos l'encarnació mateix de l'amor, i de dir-li, d'exclamar: "Pren-me, emporta-te'm, anem-nos-en! Sóc teva; teus són tots els meus desigs i tots els meus pensaments!"

Caigué el teló.

Activitat:7

Madame Bovary. Segona part. Capítol 12

• Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama. 

Mai la senyora Bovary no havia estat tan bella com en aquella època; posseïa aquella bellesa indefinible que resulta de la joia, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinó la conjugació harmoniosa de les circumstàncies i del temperament. Les cobejances, els disgustos, l’experiència del plaer i les il·lusions, que conservava sempre fresques, l’havien anada desenvolupament gradualment, tal com la pluja, el fem, els vents i el sol fan amb les flors, i ara s’esbadellava esplendorosa de plenitud corporal. Tenia les parpelles que semblaven fetes expressament per a la llargada dels seus esguards amorosos, i mentre les ninetes hi desapareixien a sota, un buf fort li eixamplava les cavitats del nas i aixecava el racó carnós dels llavis, ombrejats per un borrissol negrós que la llum posava de relleu. No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clatell; els cabells s’enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l’adulteri que els desfeia cada dia. La veu agafava inflexions més toves; el cos també; un no sé què de subtil i penetrant es desprenia de la roba que portava i de la corba del peu. Charles la trobava deliciosa i absolutament irresistible, exactament igual que als primers temps de matrimoni.

Quan arribava a casa a nit entrada, no la gosava despertar. La llantieta de porcellana arrodonia una taca tremolosa al sostre, i les cortines tancades del bressol s’encorbaven en la penombra de la cambra com una cabaneta blanca arrambada al peu del llit. Charles les esguardava entendrit. Li semblava que sentia respirar la seva filla. Ara començaria a créixer més de pressa; cada estació aportaria guanys nous. Ja la veia com tornava de l’escola, tota riallera, amb el vestit tacat de tinta i la cartera amb els llibres posada sota el braç. Després caldria posar-la en un pensionat; això costaria molt; com s’ho faria? Aleshores es posà a reflexionar. Pensà a llogar unes terres pels voltants que ell mateix vigilaria estretament tot anant a visitar els malalts. Arraconaria el rendiment, el col·locaria a la caixa d’estalvis; després, compraria accions, allà on li semblés més apropiat, ja veuria; d’altra banda, la clientela augmentaria; hi comptava, car volia que Berthe rebés una bona educació, que tingués talent, que aprengués de tocar el piano. Ah, quin goig faria de veure-la quan tindria una quinzena d’anys, bella com la seva mare, passejant-se al seu costat amb un capell de palla ample com els que Emma acostumava a portar els estius! Des de lluny les prendrien per dues germanes. Se la imaginava als vespres treballant al seu costat, il·luminats tots tres per la claror del llum; li brodaria les sabatilles; s’ocuparia de les feines de la llar; emplenaria la casa amb la seva gentilesa i la seva alegria. A la fi, pensarien a situar-la: li trobarien algun xicot de posició assegurada; la faria feliç; una felicitat que compartirien tots i que duraria sempre.

A les nits, Emma no podia agafar el son; només feia l’adormida; i, mentre Charles s’ensopia al seu costat, ella es lliurava a la cursa dels seus somnis.

Des de feia una setmana un tronc de quatre cavalls se l’havia emportada, a la vora de Rodolphe, en un país desconegut del qual ja no tornarien. Avançaven i avançaven silenciosos amb els braços enllaçats. Sovint, des de dalt d’una muntanya, descobrien alguna ciutat esplèndida, amb cúpules, ponts i vaixells, boscos de llimoners i catedrals de marbre blanc a l’ombra d’uns campanars coronats amb uns nius de cigonyes. Anaven a poc a poc a causa de l’amplada de les lloses i, per terra, hi havia ramells de flors que venien unes dones vestides amb un cosset roig. Se sentia com tocaven les campanes, i el renillar de les mules barrejat amb el mormol de les guitarres, i el soroll que s’aixecava de les fonts, l’exhalació de les quals refrescava uns munts de fruites disposats en forma de piràmides al peu d’unes estàtues pàl·lides que somreien a través dels brolladors. Després, un cap-al-tard, arribaven en un poblet de pescadors amb tot de xarxes esteses a sota el penya-segat i al davant de les cabanes. Era allí on s’aturarien: viurien en una casa baixa amb la teulada plana, a l’ombra d’una palmera, gairebé tocant l’aigua i dominant l’arc del golf. Sortirien a passejar en góndola, es gronxarien a dintre d’una hamaca; i llur existència seria fàcil i llarga com els vestits de seda que durien, i calenta i estelada com les nits que podrien contemplar. Res de nou no sorgiria en la immensitat d’aquell esdevenidor que s’imaginava; els dies, tots magnífics, s’assemblarien com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; i així aniria bressolant-se el seu amor a l’horitzó infinit, harmoniós, blavissolat i resplendent de sol. La nena, però, es posava a tossir a dins del bressol o bé Bovary començava a roncar més fort, i Emma no s’adormia fins a la matinada, quan l’alba emblanquinava els vidres i Justin ja era a baix a la plaça obrint les portes de la farmàcia.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 12. Pàgines 242-244)]

ACTIVITAT: 6

Madame Bovary. Segona part. Capítol 8

• Quina particularitat estilística  trobes en aquest fragment?  Segons Josep Mundó: "L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor. Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la fira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges."

El recurs que Flaubert fa servir ací és el contrapunt. Es tracta de introduir converses enmig d'unes altres. Es tracta de donar-li realisme a la situació, ja que ens mostra tot allò que ocorre en un mateix moment. Crea un contrast entre la seducció de Rodolf amb el lliurament de premis dels animals.

"Senyors:

"Permeteu-me, en començar —abans de parlar-vos de l’objecte d’aquest acte d’avui, sentiment que estic segur que compartireu tots plegats—, permeteu-me, dic, que reti justícia a l’administració superior, al govern, al monarca, al vostre sobirà, a aquest rei benvolgut al qual no és indiferent cap de les branques de la prosperitat pública o particular, i que amb mà ferma i assenyada dirigeix el carro de l’Estat entre els perills incessants d’una mar oratjosa, sabent fer respectar tant la pau com la guerra, la indústria i el comerç, l’agricultura i les belles arts."

—Caldria que em tirés un xic entre —digué Rodolphe.

—Per què? —preguntà Emma.

En aquest moment, però, la veu del conseller s’elevà extraordinàriament. Declamava:

"Ja s’han acabat els temps en què la discòrdia civil ensangonava les nostres places públiques, en què el propietari, el negociant, i fins l’obrer mateix, se n’anaven cada vespre al llit tremolant a la sola idea de veure’s despertats sobtosament pel soroll del batall dels incendiaris, en què les màximes més subversives soscavaven audaçment les bases..."

—És que em podrien veure de baix estant —continuà Rodolphe—, i després ni amb quinze dies no en tindria prou per a donar explicacions, amb la meva mala anomenada...

—Us calumnieu! —digué Emma.

—No, no, us asseguro que és detestable.

"Però senyors —prosseguí el conseller—, si apartant del meu record aquests quadres ombrívols estenc els ulls a la situació actual de la nostra bella pàtria, què veig? El comerç i les arts floreixen pertot arreu. Les noves vies de comunicació s’estenen per tot el país com una xarxa d’artèries que augmenta les relacions en el cos de l’Estat. Els nostres grans centres manufacturers han reprès llur activitat. La religió, més afermada, somriu a tots els cors. Els nostres ports són plens, la confiança reneix, i França, a l’últim, respira!..."

—Fet i fet, però —afegí Rodolphe—, des del punt de vista de la gent potser tenen raó ells.

—Voleu dir?

—Naturalment! Ignoreu que hi ha ànimes contínuament turmentades? Tan aviat s’arreceren en la contemplació com van a la recerca de l’acció; tan aviat s’encanten amb les passions més pures com es llancen als plaers més desenfrenats. Així gaudeixen de totes les fantasies, de totes les follies...

Aleshores Emma l’esguardà com aquell qui contempla un viatger que coneix els països més extraordinaris.

I proferí:

—Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!

—Trista distracció, car no s’hi troba la felicitat.

—Que potser es troba mai? —preguntà Emma.

—Sí —respongué Rodolphe—, sempre arriba un dia.

"I, això, vosaltres ho heu comprès —deia el conseller—. Vosaltres, agricultors i obrers del camp; vosaltres, pacífics peons d’una obra civilitzadora; vosaltres, homes de progrés i de moralitat; vosaltres, dic, heu comprès que les tempestes polítiques són molt més perilloses que els desordres de l’atmosfera..."

—Sempre arriba un dia— repetí Rodolphe— tot d’un cop, justament quan començaven a fallar les esperances. Aleshores s’eixamplen els horitzons i se sent com una mera de veu que crida: "Mira-te’l!" I tot seguit s’experimenta el desig de fer a aquella persona les confidències més secretes, de donar-li-ho tot, de sacrificar-li-ho tot. L’un i l’altre s’endevinen sense necessitat d’explicar-s’ho. Com no havia d’ésser així si ja s’havien entrevist en somnis! (Tot esguardant-la.) En fi, el tresor tan recercat es fa present, és aquí al davant: brilla, espurneja. Això no obstant, el dubte encara s’imposa, un hom no gosa creure-s’ho, car l’enlluernament és tal que encega els ulls, com en sortir de les tenebres a la llum del dia.

I, en acabar aquestes paraules, Rodolphe afegí la mímica a la frase. Es passà la mà pel front com aquell qui té un rodament de cap; després la deixà caure al damunt de la mà d’Emma. Aquesta enretirà la seva. El conseller, però, continuava llegint:

"I a qui havia d’estranyar? Només als qui són prou orbs, als qui estan prou enfonsats (ho dic sense temença), prou enfeinats en els prejudicis d’una altra edat perquè encara desconeguin l’esperit de les poblacions agrícoles. En efecte, no és al camp on es troba més patriotisme, més abnegació envers la causa pública, més intel·ligència, en una paraula? I no em vull referir a aquesta intel·ligència superficial, ornament balder dels esperits ociosos, ans a aquesta intel·ligència profunda i moderada que s’aplica, per damunt de tot, a la consecució de coses útils, contribuint així al benestar de cadascú, al millorament comú i al sosteniment dels Estats, fruit del respecte a les lleis i de la pràctica dels deures..."

[...]

—Nosaltres, per exemple —deia—, per què ens hem conegut? Quin atzar ho ha volgut? És que segurament, a través de l'allunyament,  les nostres inclinacions particulars, com els rius que s'escolen a fi i efecte de trobar-se, ens empenyien l'un a l'altre.

 I li agafà la mà; ella no l'enretirà.

"Conjunt de bons conreus", cridà el president.

—Fa poc, per exemple, quan vaig venir a casa vostra...

"Al senyor Bizet, de Quincampoix."

—Sabia per ventura que us acompanyaria?

"Setanta francs."

—He estat a punt d'anar-me'n més de cent vegades i us he seguit, m'he quedat.

"Femers."

—De la mateixa manera que em quedaria aquesta tarda, demà, tota la vida!

"Al senyor Caron, d'Argueil, una medalla d'or."

—Car no he trobat mai en el tracte de ningú un encís tan complet.

"Al senyor Bain, de Givry-Saint-Martin."

—Així, el vostre record no m'abandonarà pas fàcilment.

"Per un marrà merí..."

—Vós, però, m'oblidareu; hauré passat com una ombra.

"Al senyor Belot, de Notre-Dame..."

—No! No és veritat que representaré alguna cosa en el vostre pensament, en la vostra vida?

"Raça porcina, premi ex aequo: als senyors Lehérissé i Cullembourg; seixanta francs."

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 8. Pàgines 185-188, 193)]

ACTIVITAT: 5

Madame Bovary. Primera part. Capítols 5 i 6

• Comenta la utilització de la cursiva en aquest fragment. 

En el primer cas 'felicitat, passió, embriaguesa' Flaubert dóna una major importància a aquestes paraules ficant-les en cursiva. Vol que el lector s'en adone de que tenen un significat important. A més com diu en el fragment són expressions que Emma ha tret de les seus novel·les i que les voldria tindre a la seua vida real. Es a dir, el narrador es distància i crítica aquest mots.


En el capítol 5 fica en cursiva 'Paul et Virginie'. Ací la utilitza per el fet que és el títol d'una novel·la que Emma Bovary habia llegit i a més li habia encantat.

• Com era l'educació de les jóvens de l'època?

La educació de les xiques era diferent a la dels xics, ja que en eixa època es comprenia que es devien separar per sexes. Ells a treballar fora de casa, elles a la llar. Per això anaven a convents per convertir-se en senyoretes. Sempre regides baix del normes de la religió catòlica. Mentres que a Charles Bovary li ensenyaven matemàtiques, Emma aprenia música, per exemple.

• Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés).

En el capítol 6 després de parlar del que pensava abans de casar-se, parla d'alló que li va passar quan tenia tretze anys, ací veiem com Flaubert utilitza l'analepsi. Més endavant trobem un altre salt, ja passa a tenir quinze anys. I després torna a passar sis mesos més. Veiem com Flaubert utilitza aquest recurs per fer més atractiva la lectura.

Capítol 5

[...]

Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada, la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions felicitat, passió, embriaguesa, que tan belles li havien semblat als llibres.

Capítol 6

Ella havia llegit Paul et Virginie i aquesta lectura li havia fet somiar la caseta de bambú del negre Domingo, el gos Fidèle, i sobretot la dolça amistat d’algun germanet que va a cercar unes fruites vermelles en uns arbres alts com campanars per tal de fer-vos-les tastar, o que tresca descalç per la sorra portant-vos alegrement un niu d’ocells.

Quan tingué tretze anys, el seu pare l’acompanyà a la ciutat per tal de posar-la al convent. Posaren en una fonda del barri de Saint-Gervais, on els serviren el sopar en uns plats pintats que representaven la història de la senyoreta de La Vallière. Les explicacions escrites al peu, tallades d’ací d’allà per les esgratinyades dels ganivets, glorificaven, totes elles, la religió, les delicadeses del cor i el fast de la Cort.

Als primers temps, lluny d’avorrir-se al convent, es complaïa en la companyia de les monges, les quals, per tal de distreure-la, la conduïen a la capella, a la qual s’entrava per un llarg corredor que la posava en comunicació amb el refectori. Durant les hores d’esbarjo jugava poc, comprenia bé el catecisme i era sempre ella la qui responia a les preguntes difícils que feia el senyor vicari. Vivint, doncs, sense posar mai els peus a fora, reclosa en la tèbia atmosfera de les classes, enmig d’aquelles dones de pell esblanqueïda, cenyides amb uns grans rosaris amb una creu de coure a l’extrem, anà caient a poc a poc en la mística llangor que exhalen les flaires de l’altar, la frescor de les piques d’aigua beneita i la resplendor dels ciris. En lloc d’oir la missa atentament, esguardava les vinyetes pietoses enribetades d’atzur del seu devocionari; s’apiadava de l’ovella malalta, del sagrat cor sagnant i travessat de fletxes, o del pobre Jesús caient sota el pes de la creu. Intentà, com a mortificació, d’estar-se tot un dia sense menjar. Es donava voltes al cervell per tal de trobar algun vot i consagrar-se al seu compliment.

[...]

A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura. Més tard, amb Walter Scott, s’apassionà pels motius històrics; tenia la imaginació poblada de cofres, de cossos de guàrdia i de trobadors. Li hauria plagut de viure en algun d’aquests vells edificis nobiliaris, com aquelles dames vestides amb uns cossets llargs que es passaven els dies recolzades a l’ampit de les ogives amb el mentó posat dins de la mà i l’esguard perdut al fons dels camps, sotjant l’arribada d’algun cavaller amb la ploma blanca al capell i galopant damunt d’un corser negre. Durant aquesta temporada mantingué viu el culte de Maria Stuart i sentí una entusiasta veneració per les dones il·lustres o infortunades. Joana d’Arc, Heloïsa, Agnès Sorel, la bella Ferronnière i Clemència Isaura es destacaven, per a ella, com uns astres de primera magnitud en la immensitat tenebrosa de la història, de la qual també emergien d’ací d’allà, per bé que més enfonsats encara en l’obscuritat del passat i sense cap relació entre ells, sant Lluís amb l’alzina, Bayard moribund, certes ferocitats de Lluís XI, un xic de la nit de Saint Berthélemy, el plomall de Bearnès i sempre el record dels plats pintats en els quals es feia l’apologia de Lluís XIV.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Primera part. Capítols 5-6. Pàgines 67, 68, 70)]

GLOSSARI

esgratinyar: Esgarrapar, esgarrinxar, escarbotar, lleugerament. 
refectori: Sala on es reuneixen per fer els àpats en comú els individus d’una comunitat, d’un col·legi, etc.
llangor: Estat de decaïment, físic o moral, prolongat.

atzur: Color blau celeste. 
ampit: Part inferior del marc d’obra d’una finestra per a recolzar-s’hi qui surt a mirar.
ogiva: Arc acabat en punta en què els dos costats són dos arcs simètrics i còncaus que es troben formant un angle curvilini inferior a 90°.

ACTIVITAT:3

Madame Bovary. Primera part. Capítol 1

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu bloc. 

• Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho.

Primer veiem com el narrador està en primera persona del plural, es a dir, forma art de la classe de algun mode em este cas, per exemple: preparàvem, ens haguessin, teníem... Però en un moment donat el narrador es desmarca de la classe i apareix com un narrador omniscient que ho conta en tercera persona, ho veiem ací: 'Tota la classe es posà a riure'; 'Els col·legials esclafiren una rialla'.

La perícia narrativa de Flaubert fa que quasi ni ens adonem del canvi.

• Segons V. Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?

Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.

El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:

―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat. 

Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes. 

Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.

Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum. 
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.

Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.

―Aixequeu-vos! ―digué el professor.

S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.

S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.

―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.

Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls. 

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Primera part. Capítol 1. Pàgines 33-34)]

GLOSSARI

cabiscol: Responsable del cant litúrgic en un cor catedralici o monàstic.

engavanyar: La roba, embarassar els moviments (de qui la porta).

chapska: Gorra militar dels llancers polonesos.

ACTIVITAT:4

Madame Bovary. Primera part. Capítol 2

•  Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?

Aquesta descripció és de Emma Bovary. Utilitza una gran quantitat de adjectius. Podem veure com nombra els colors relacionats amb ella subratllats en el text. També trobem comparacions com:  'els cabells migpartits (...) i tan llisos que semblaven un sol bocí'; 'portava unes ulleres de carei, com un home.' En el cas de la utilització de la conjunció 'i' veiem com es converteix en una polisíndeton, ja que el seu us es molt abundant. La participació de la antítesi la trobem en: 'El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes'; 'Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles (...), les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns.'; 'ardida candidesa'.

Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa.

[...]

Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci.

La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Primera part. Capítol 2. Pàgines 47-48)]

GLOSSARI

vori: Substància blanca, dura, compacta, de què estan formats els ullals de l’elefant, de la morsa i del senglar, o les defenses del narval.
ardit -ida: Atrevit -ida.
bandó: Banda de cabells pentinats plans a cada costat del front tapant els polsos.

carei: Rèptil queloni marí de la família dels quelonídids, de closca en forma de cor recoberta de làmines còrnies imbricades de color groc i de grans extremitats anteriors transformades en aletes (Eretmochelys imbricata). Material de la closca de carei del qual es fan capses, pintes, etc.

MADAME BOVARY, PRIMERA NOVEL·LA MODERNA. SENTIT DE L'OBRA.

LA PRIMERA NOVEL·LA MODERNA

Madame Bovary es destaca per la seua innovació formal i temàtica, creant l'estil indirecte lliure. Això junt a noves tècniques narratives donen coma resultat la primera novel·la moderna. Flaubert inagura l'era novelesca comtemporànea on la mediocritat resta grandresa als herois. L'antiheroi es converteix en el protagonista. L'home sense qualitats que viu em un món compost d'hipocresies, miseries i somnis menors. Per tornar bell aquest tema, l'autor es va valdre de la forma. El novel·lista ha de donar vida mitjaçant un art depurat i exquisit. Pretenia donar a la prosa una categoria artística superior. En Madame Bovary els fets vulgars impresionen gràcies a la seua estructura i escriptura.

Des la seua aparició al 1857, totes les novel·les seguien l'esquema de Madame Bovary. Autors com Zola, Txékhov, Joyce i Kafka van ser influenciats per Flaubert. Consistia en deixar l'estil fluid d'escriptors com Balzac o Victor Hugo. Redueix el diàleg i les històries no es conten, es senten. Però el recurs més revolucionari van ser les tècniques per dissimular l'existència del narrador, cosa que cap autor havia aconseguit.

També canvia d'escenari, presta atenció a la petita burgesia, ja que el més atractiu de la novel·la és la forma de contar-la i les motivacions dels personatges. La protagonista escapa de la realitat burgesa per mitjà de les novel·les romàntiques i utilitzant l'adulteri.


SENTIT DE L'OBRA

El segle XIX és una època de convulcions polítiques i socials. El progrés tècnic va provocar un implus económic. Les obres més representatives tractaven el tema de la insatisfacció i l'adulteri femení davant la imposició del matrimonial per part de l'home, per exemple Anna Karènina de Lev Tolstoi. Les autores devien utilitzar un pseudònim com en el cas de Jane Austen.

Vargas Llosa considera Madame Bovary un novel.la seductora, ja que combina rebel·lia, violència, melodrama i sexe.

La rebel·lia per la inconformitat, per la seua cólera respecte a la injusticía. Emma és capaç d'enfrontar-se al seu medi pel seu materialisme. Les ambicions per les quals peca són aquelles que la religió i la moral han combatut al llarg de la història.

La violència està present de forma física amb l'amputració de la cama d'Emma o amb l'enverinament. També es veu d'una manera espiritual amb la usura de Lheureux, l'egoisme de Rodolphe i la covardia de León.

El melodrama ve donat perquè Emma és sensiblera i cursi. La novel·la utilitza el personatge cec com a premonitori del seu final;o Justin,un el nen enamorat d'una dona inabastable; i també les emocions romàntiques d'Emma. Per exemple llança els seus darrers cinc francs a un captaire. O quan en el capitol del fiacre només es veu una mà llançant la carta de ruptura no lliurada. La seua derrota prova que Emma estava sola i per impulsiva i sentimental solia equivocar el camí.

El sexe junt amb els diners és la base del conflicte. Ocupa un lloc central en la novel·la. Emma és estimulada i educada per Rodolphe, supera al seu mestre i embocalla de càlid erotisme la nove·la. Ella curulla els seus sentits i Flaubert, a causa de la censura, es va veure obligat a fer allò sexual més implícit.

La crítica ha comparat Emma Bovary amb don Quijote. Ambdós volen viure en un món diferent del seu, detesten la hipocresia i s'alimenten amb lectures que sapropen al seu ideal. Vargas Llosa en el seu assaig La orgía perpetua destaca que els dos personatges van ser uns inadaptats. En el cas d'Emma per voler que els seus somnis formaren part de la realitat. Les abundants referències a Cervantes de Flaubert indiquen que la història va enlluernar el Gustave nen. La personalitat aturmentada de la protagonista y la seua frustació és un símbol universal. S'ha denominat bovarisme a la insatisfacció de d'una persona front a les aspiracions que xoquen amb la vida real.

ACTIVITAT:2

Tema 4. Curiositats

• Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.

 Prové del nom d'uns personatges del llibre Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift, els Yahoos. La historia conta que el pare de David Filo, co-fundador de Yahoo!, cridava David i Jerry "un parell de Yahoos" per ser inquiets i ells van decidir usar el nom Yahoo! per al seu portal. En el llibre de Swift, un Yahoo es una criatura salvatge, bruta i de costums desagradables, que s'asembla molt a l'ésser humà

• El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?

 En aquest any es publiquen Madame Bovary de Gustave Flaubert i Les flors del mal de Charles Baudelaire. Dos llibres de gran importància per la literatura universal.

• La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecrist. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?

Un film sobre l'autor francés del segle XIX, Alexandre Dumas, va provocar una fort polèmica després que s'eligira un actor blanc per interpretar el paper del novelista, d'origen africà. El famós actor, Gerard Depardieu, haguè d'enfosquir sla seua pell i ficar-se una perruca risada per participar en la película L'Autre Dumas ("L'altre Dumas"). Els crítics afirmen que tindrien que haber elegit a un actor mulat per interpretar el paper, en lloc de Depardieu, encara que siga el favorit dels francesos. Dumas era net d'un esclau haitià i moltes voltes es referia a si mateix com negre. El historiador Claude Schopp diu que, encara que els seus libres eren admirats pels seus contemporànis, moltes voltes fou ridiculizat pel color de la seua pell.
Els directors del film insisteixen que van elegir un actor capaç de reflectir la vitalitat de Dumas.
I encara que no comparteix la etnicitat del novelista, qui millor, segons ells, que el gran Depardieu per interpretar una personalitat tan colorida.

• Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?

Tranca sobre Victor Frankenstein, un jove estudiant de 35 anys d'edat, que té com objectiu crear la criatura perfecta. Tanmateix, els seus experiments el porten a crear un terrible monstre deforme; que constantment ataca. Però aquella criatura desapareix en mirar-se en un mirall.

• El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe?

 Aquesta adaptació cinematogràfica de “El corredor nocturn” proposa un tens exercici de suspens, que reflexiona sobre les pors y les obsesions humanes.
En l'obra de Goethe, el pacte diabòlic que realitza Faust ho fa a través de Mefistòfil: li entrega la seua ànima a canvi que romandre jove fins a la mort. Mefistòfil apareix amb una particularitat en esta obra: obté els resultats oposats als desitjats, ja que fa el bé quan busca fer el mal. En l'obra de l'autor alemany, el Faust (que és metge) no té la presència de l'original: la seua animositat és molt més dèbil, i es mostra desprotegit i indefens, havent de dependre dels altres per a aconseguir els seus objectius, Faust necessita Mefistòfil i el seu poder, passant, d'esta manera, a ser un més ens el comú dels mortals.
La doble relació d'amor-odi entre els dos protagonistes d'este film és una mena de metàfora sobre l'exercici del poder, la força de la voluntat i fins als dilemes morals de l'home contemporani.
Encara que igual que el llibre esta és una història de ficció, són clares les lectures que al·ludixen a una societat cada vegada més individualista i deshumanitzada.

ACTIVITAT:2

Hamlet. Curiositats.

• Qui no ha vist alguna pel·lícula basada en una obra de Shakespeare? Si n'haguérem de veure una a classe, quina ens recomanaries i per què?

Jo recomanarie veure a classe la pel.licula de Anonymous, ja que és actual i el trailer m'ha semblat molt interessant. Açi us ho deixe:

ACTIVITAT:8

Hamlet. Acte IV - Escena V

• Però, què li passa a la bella Ofèlia?  

Ofèlia conta als reis de Dinamarca que Poloni ha mort, i mostra el seu dolor per la perdua del seu pare davant de Claudi i Gertrudis. Encara que la seua bogeria la fa divagar també sobre l'amor que sent per Hamlet, les contradiccions que la envolten. D'açí la seva angúnia que li portarà a la mort.

Elsinore: una cambra del castell

OFÈLIA
On és la bella Majestat de Dinamarca?
REINA
Com estàs, Ofèlia?
OFÈLIA [Cantant]

                   Com puc conèixer entre tots ells

                      el meu fidel amor?

                   Per la petxina del capell,

                      per les sandàlies i el bordó.
REINA
Ai, dolça dama, què és aquesta cançó?
OFÈLIA
Què dieu? No, fixeu-vos-hi, us ho prego:

                                 Cantant.

                  Ha mort, senyora: se n'ha anat;
                     és mort, reposa.
                  amb gespa verda sobre el cap
                     i, als peus, la llosa.
Ai, ai!
REINA
Però, escolta'm, Ofèlia.
OFÈLIA [Cantant]
                  El seu sudari blanc i pulcre...

                                  Entra el rei.
REINA
Déu meu, mireu això, senyor.
OFÈLIA [Cantant]
                 Guarnit amb flors de gran valor
                    que van anar al sepulcre
                 sense cap llàgrima d'amor.
REI
Com et trobes, bonica?

OFÈLIA
Bé; que Déu us ho pagui. Diuen que la xibeca era la filla d'un forner. Senyor, sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser. Que Déu seguia la vostra taula.
REI

Desvarieja per la mort del seu pare.

OFÈLIA
Si us plau, no en parlem, d'això; però quan us preguntin què significa, digueu això: [Cantant]
                  Demà serà sant Valentí
                     i a casa teva faré estada:
                  vindré de bon matí
                     per ser la teva enamorada.
                  Ell l'esperava de matí;
                     va obrir la porta i ella
                  va entrar. Quan va sortir
                     ja no era una donzella.
REI
Estimada Ofèlia!
OFÈLIA
És cert; no ho juro pas. Deixeu-me dir el final:
                                
                                Cantant.

                  Per Jesucrist, Nostre Senyor
                     -maleïda vergonya, i tant!-;
                  només que en tinguin l'ocasió,
                     el joves sempre ho fan.
                  ella digué amb sorpresa:
                     "Em vas prometre de casar-te amb mi".
                  I ell va respondre:
                     "Hauria complert la promesa
                  si no haguessis vingut al llit amb mi".

ACTIVITAT:7

Hamlet. Acte III - Escena II

• A Hamlet li encanta el teatre. Però ara està més pendent de les reaccions dels espectadors que de la representació. Explica per què?

 Perque en aquest cas els espectadors son la Reina i el Rei i és important per a Hamlet que els monarques tinguen una bona opinió sobre ell.

Elsinore: el castell.

HAMLET

Què us sembla aquesta obra, senyora?

REINA

Em sembla que la dama fa un excés de promeses.

HAMLET

Ah, però ja les complirà.

REI

Ja en saps l'argument? No hi ha res d'ofensiu?

HAMLET

No, no, només fan broma, enverinen de broma... Res ofensiu, de cap manera.

REI

Quin títol té, aquesta obra?

HAMLET

La ratera. Redéu, tot és retòrica. L'escena representa un assassinat comès a Viena. El duc es diu Gonzago, i la seua dona, Baptista. De seguida ho veureu. És una història de canalles; però què hi fa? No afecta la Vostra Majestat, ni cap dels que tenim l'ànima lliure. Qui sigui frare que prengui l'espelma. Nosaltres no ens hem de preocupar de res.

          Entra Llucià

Aquest és un tal Llucià, parent del rei.

OFÈLIA

Feu molt bé el paper del cor, milord.

HAMLET

Podria fer d'intèrpret entre tu i el teu enamorat, si us pogués veure, com a titelles, festejant.

OFÈLIA

Sou molt agut, milord, molt agut.

[...]

HAMLET

L'enverina al jardí per robar-li la corona. Es diu Gonzago, i la història es conserva en un italià molt elegant. Ara, tot seguit, veureu com l'assassí obté l'amor de l'esposa de Gonzago.

OFÈLIA

El rei s'ha alçat!

HAMLET

Com! Espantat per un foc sense bales?

REINA

Com us trobeu, milord?

POLONI

Suspeneu la funció!

REI

Porteu-me la llum. Marxeu!

POLONI

Llum, llum, llum!

          Se'n van tots, menys Hamlet i Horaci.

[William Shakespeare: Hamlet. Traducció de Salvador Oliva. Edicions Vicens Vives]